La dimensión desconocida (1959-1960)

Título original: The Twilight Zone

Directores: Douglas Heyes/Alvin Ganzer/Robert Stevens

EE.UU., 1959-1960, 25+25+25 minutos

La dimensión desconocida (1959-1964)

Hubo una época en la que las producciones televisivas rivalizaban con la industria cinematográfica a la hora de ofrecer formatos que, pese a la modestia de los medios con que eran realizados, pudiesen atraer igualmente el gusto del público. Tal es el caso de la mítica The Twilight Zone (1959-1964), serie de temática fantástica concebida para la CBS por el visionario Rod Serling (1924-1975), antiguo combatiente herido en Filipinas durante la Segunda Guerra Mundial que, además de firmar los guiones de numerosos episodios, solía aparecer también al principio de cada uno de ellos para presentarlos.

"Eye of the Beholder" (algo así como 'Perspectiva subjetiva') se emitió originariamente el 11 de noviembre de 1960. Se trata de un capítulo ya de la segunda temporada que plantea una insólita sociedad de individuos deformes en la que, por consiguiente, lo malo es ser guapo. Desde un punto de vista técnico, la puesta en escena queda magistralmente resuelta mediante el recurso de no mostrar el rostro de los personajes hasta el último momento. Sin embargo, lo más interesante no sería tanto la sorpresa final, sino las múltiples lecturas a las que se presta una historia en torno a temas como la identidad personal (recuérdese, a tal efecto, que persona, en latín, significa 'máscara') o la tiranía de las apariencias. El hecho, además, de que la protagonista oculte su rostro bajo un vendaje entronca con otros títulos de aquel entonces de similar atmósfera como Les Yeux sans visage (1960) de Franju o La cara de otro (1966) del japonés Hiroshi Teshigahara.

"The Hitch-Hiker" ('La autoestopista') destila un cierto aire onírico, en la línea de leyendas urbanas como la de la célebre chica de la curva, que prefigura el estilo de posteriores cineastas como David Lynch. En este caso es un inquietante desconocido el que se le aparece en repetidas ocasiones a la protagonista (Inger Stevens) durante un viaje en coche desde Manhattan hasta Los Ángeles. De nuevo una pirueta final, marca de la casa, nos reserva un giro inesperado de los acontecimientos cuando la mujer hace un alto en el camino y, desde una cabina, realiza una llamada telefónica a casa.

Por último, "Walking Distance" ('A poca distancia a pie') aborda el extraño viaje en el tiempo de un individuo (Gig Young) que, sin saber cómo, se halla de pronto en los lugares que marcaron su infancia en una pequeña localidad provinciana. Dotada de un aire evocadoramente nostálgico, en consonancia con la música incidental compuesta por Bernard Herrmann, la trama denota la influencia palpable del Bergman de Fresas salvajes (1957) al enfrentar al protagonista con los fantasmas de su pasado, en especial cuando éste visita a sus padres, quienes lo toman por loco.

El ciclo Dreyer (2006)

Director: Álvaro del Amo

España, 2006, 94 minutos

El ciclo Dreyer (2006) de Álvaro del Amo

La actividad, a veces semiclandestina, de los cineclubs en los ambientes universitarios del tardofranquismo sirvió de puerta de entrada a nuevas ideas cuando en España apenas existían canales para la difusión del cine de autor. Fue, por así decirlo, un primer indicio de que algo estaba cambiando entre aquellos jóvenes con aire de intelectual que, amparados por  el  carácter académico de las sesiones de cinefórum, se enfrascaban, tras la proyección de cada filme, en acalorados coloquios a propósito de las posibles lecturas a que se prestara la película.

Es precisamente en ese contexto donde se sitúa la acción de El ciclo Dreyer (2006), bienintencionada recreación de una época y un país marcados por la represión política y la mojigatería nacionalcatólica. A este respecto, los protagonistas responden a perfiles perfectamente reconocibles: el joven cinéfilo cuya pedantería contrasta con la frustración derivada de su deseo sexual reprimido; la chica de provincias que se fue a Madrid en busca de un amor platónico; el misionero enamoradizo que cae en la tentación antes de marcharse al Camerún para cumplir con su apostolado; la hija de buena familia cansada de un novio muermo y ansiosa de replantearse su vida…

Carlos (Pablo Rivero)

Que el resultado final fuese óptimo ya sería otro cantar. Porque lo cierto es que ni la dirección de actores ni la puesta en escena brillan especialmente por la dudosa calidad artística del producto. De hecho, su director, el afamado guionista y dramaturgo Álvaro del Amo y de Laiglesia (Madrid, 1942), no ha vuelto a ponerse tras las cámaras desde aquel ya lejano 2006, por lo que cabe suponer que el fracaso comercial de la cinta, unido a su escasa repercusión entre la crítica, contribuyó a poner el punto y final a su carrera como cineasta.

En cualquier caso, quedará para la posteridad este intento de homenaje, candoroso pero sincero, al cineclubismo de los primeros sesenta, caldo de cultivo de futuros agitadores, si bien el guion de Álvaro del Amo y Carlos Pérez Merinero se quedaba en apenas unos cuantos devaneos sentimentales con el trasfondo de una retrospectiva en la que, sucesivamente, se proyectan Vampyr (1932), Dies irae (1943), Ordet (1955), Gertrud (1964) y otros grandes títulos de la filmografía del insigne cineasta danés.

Elena (Elena Ballesteros) y Julia (Ruth Díaz)

Las ratas (1997)

Director: Antonio Giménez-Rico

España, 1997, 90 minutos

Las ratas (1997) de Antonio Giménez-Rico

Mas al chiquillo no le agradó la faena del abuelo. Por principio le repugnaba la muerte en todas sus formas. Con el tiempo apenas se modificó su actitud; es decir, sólo concebía muertas a las ratas que eran su sustento y a los cuervos y las urracas porque su fúnebre plumaje le recordaba el entierro del abuelo Román y la abuela Iluminada, los dos ataúdes juntos sobre el carro de la Simeona. Por la misma razón odiaba el niño a Matías Celemín, el Furtivo. [...]

Pero también aprendió el niño, junto al abuelo Román, a intuir la vida en torno. En el pueblo, las gentes maldecían de la soledad y ante los nublados, la sequía o la helada negra, blasfemaban y decían: "No se puede vivir en este desierto". El Nini, el chiquillo, sabía ahora que el pueblo no era un desierto y que en cada obrada de sembrado o de baldío alentaban un centenar de seres vivos. Le bastaba agacharse y observar para descubrirlos. Unas huellas, unos cortes, unos excrementos, una pluma en el suelo le sugerían, sin más, la presencia de los sisones, las comadrejas, el erizo o el alcaraván.

Miguel Delibes

Las ratas (1962)

Capítulo 3

Tal vez el mérito principal de esta adaptación de la novela homónima de Delibes resida en haber logrado penetrar hasta el fondo del universo narrativo de un autor del que, en 2020, se conmemoran diez años de su muerte y el centenario del nacimiento. Ocasión idónea, por tanto, para revisar una más que aceptable película cuyo máximo interés radica en el enfoque documental, cuasi etnográfico, de muchas de sus escenas. Como la impactante matanza del cerdo, antaño tan cotidiana, y que hoy podría herir la sensibilidad de más de un espectador.

De hecho, son muchos los animales que, comenzando por el propio título, poseen un enorme protagonismo en la cinta que nos ocupa, desde raposas hasta buitres, pasando por esas codiciadas ratas de agua que serán el origen de no pocas disputas. Circunstancia que, sin duda, hubo de complicar un rodaje ya de por sí largo, teniendo en cuenta que la acción transcurre a lo largo de las cuatro estaciones del año: variedad de paisajes y ambientes, magistralmente captados por el objetivo de Teo Escamilla (1940-1997) en el que había de ser uno de sus últimos trabajos como director de fotografía.

Son quizá las secuencias rodadas en la taberna, foro social por excelencia de la aldea, las que adolecen de una cierta teatralidad que viene a empañar un tanto la impecable puesta en escena concebida por Giménez-Rico, repleta de tantísimos apuntes cotidianos a propósito de usos, costumbres y oficios de la Castilla profunda y misérrima. Porque, si bien la acción transcurre en 1956 (un año después de que España entrara a formar parte de la ONU y tres tras los acuerdos de Madrid con los Estados Unidos), el Ratero y muchos de sus convecinos siguen, no obstante, viviendo en la Edad de Piedra.

De ahí el empeño manifestado por las fuerzas vivas del municipio (básicamente, el alcalde y el gobernador civil, aunque también la fanática doña Resu) para acabar con determinados modos de vida que ellos consideran primitivos, cuando no aberrantes. Pero más fuerte que la obsesión de los tecnócratas del Régimen por conseguir a toda costa el "progreso", más enérgica que la insistencia de alguna vieja beata en domesticar lugareños montaraces, la maldad de unos y otros excitará los bajos instintos del Ratero (José Caride) hasta que las pocas luces de éste lo echen todo a perder, incluido el futuro de su hijo (Álvaro Monje), dotado de una extraordinaria inteligencia natural que, sin embargo, no logra impedir la tragedia.

Cinefòrum 19 d'abril

Benvolgudes i benvolguts,

Aquest dijous 19 d’abril, a les 17'30h. tindrà lloc al nostre saló d'actes la tercera i última projecció cinematogràfica d'enguany. Com a cloenda (i atenent el suggeriment dels companys de Cavall de Tramoia, que el passat cap de setmana representaven amb l'habitual èxit de públic Usted tiene ojos de mujer fatal) hem organitzat una sessió conjunta de cinefòrum que servirà de complement.

I com que Enrique Jardiel Poncela no només ha estat i és un autor les obres del qual s'han dut sovint a la gran pantalla, sinó que ell mateix va treballar a Hollywood a principis de la dècada dels trenta, l'elecció estava clara.

El film triat, Angelina o El honor de un brigadier, va ésser dirigit el 1935 per Louis King (en la seva versió anglesa), mentre que la versió en castellà (que és la que projectem) va còrrer a càrrec de Miguel de Zárraga. Un fenomen habitual a l'època, el de les dobles versions, que permeté al dramaturg treballar pels estudis Fox fent tasques de guionista.

Com ja és habitual, hi haurà una breu presentació abans de començar i un col·loqui posterior a la projecció. La pel·lícula té una durada aproximada de 74 minuts.

Ja sabeu que l'assistència està oberta a tota la comunitat de l'escola: alumnes i ex alumnes, pares, mares, avis i àvies, personal no docent, professores, professors, antics treballadors del centre... 

Hi esteu tots convidats!

Cinefòrum 1 de febrer

Benvolgudes i benvolguts,

Ja tenim data per la segona sessió d'enguany del Cinefòrum Sant Miquel!

El proper dijous 1 de febrer, a les 17'30 h., al nostre saló d'actes, projectarem: Con la muerte en los talones, dirigida el 1959 per Alfred Hitchcock. Segurament que molts ja l'haureu vista, però potser no en pantalla gran (que sempre és un al·licient). A més, ens consta que els alumnes, tot i saber qui va ser Hitchcock, no han vist, en general, les seves pel·lícules.

El títol que hem triat no només és un dels més cèlebres del seu director, sinó que exemplifica a la perfecció la fórmula que li donà l'èxit a base de persecucions plenes d'obstacles i falsos culpables que s'acaben trobant, sense saber com ni perquè, al bell mig d'estranyes trames d'espionatge pròpies de la guerra freda.

Com sempre, hi haurà una breu presentació abans de començar i un col·loqui posterior a la projecció (en versió original en anglès subtitulada en castellà). La pel·lícula té una durada aproximada de 136 minuts.

Ja sabeu que l'assistència està oberta a tota la comunitat de l'escola: alumnes i ex alumnes, pares, mares, avis i àvies, personal no docent, professores, professors, antics treballadors del centre...

Hi esteu tots convidats!

Us deixem amb l'habitual selecció de cartells:

Torna, un any més, el cinefòrum Sant Miquel!

Un curs més, com ja és habitual des de fa una pila d'anys, encetem les sessions de cinefòrum al nostre saló d'actes. I la pel·lícula triada per obrir aquesta temporada és tot un clàssic. Més encara, m'atreviria a dir: una joia a càrrec del poeta, novel·lista, dramaturg, pintor i cineasta francès Jean Cocteau (de fet, la llista de disciplines en les quals va excel·lir aquest artista polifacètic seria encara més llarga: actor, dissenyador...)

Segon llargmetratge dirigit per Cocteau i dotada d'uns efectes especials de caire artesanal d'allò més creatiu tot i l'escassetat econòmica que es vivia a Europa just després de la fi de la Segona Guerra Mundial, La belle et la bête ha estat probablement la més reeixida de les moltes adaptacions cinematogràfiques que se n'han fet del celebèrrim conte homònim de Madame Leprince de Beaumont (1711-1780).

Estrenada el 1946 al Festival de Cannes, La bella i la bèstia té una durada aproximada de 96 minuts i la veurem en versió original en francès amb subtítols en castellà. La sessió tindrà lloc el proper dijous 26 d'octubre a partir de les 17:30h al saló d'actes del Col·legi Sant Miquel (Rosselló, 175. Barcelona).

I per anar fent boca us deixem amb un tastet de cartells de l'època.

Cinefòrum 15 de juny

A punt d'acabar el curs, encara som a temps d'organitzar la darrera sessió de cinefòrum d'enguany. El proper dijous 15 de juny, a partir de les 17:30 hores, veurem al nostre saló d'actes el clàssic de Vittorio De Sica Umberto D., obra clau del Neorrealisme italià que es va estrenar el 1952. Rodada amb actors no professionals i l'habitual escassedat de mitjans del gènere, Umberto D. ens explica una història de contingut social, d'allò més tendra, plena de valors humans, trista i entranyable al mateix temps: un ancià, acompanyat del seu inseparable gos Flick, intentarà sobreviure a la crua Roma del moment amb l'únic ajut econòmic d'una mísera pensió.

Com és habitual, hi haurà una breu presentació prèvia i un col·loqui posterior. La pel·lícula, que es projectarà en la seva versió original italiana amb subtítols en castellà, té una durada aproximada de 89 minuts. Us deixem, de moment, amb aquesta selecció de cartells per anar fent boca. No us la perdeu!

Té lloc una nova sessió del cinefòrum!

Amb la projecció de Les parapluies de Cherbourg (1964), de Jacques Demy, ha tingut lloc la segona sessió de cinefòrum que organitzem enguany. 

Diversos alumnes, pares i professors hem tingut oportunitat de gaudir d'aquest clàssic del cinema musical, en pantalla gran i versió restaurada. I com que es dóna la circumstància, a més a més, que estrenàvem projector, els assistents han pogut recrear-se amb una qualitat d'imatge superior i realment espectacular.

Gràcies a tots per la vostra assistència i fins la propera!

Cinefòrum 22 de març

Queden justament set dies per la segona sessió d'aquest curs del Cinefòrum Sant Miquel. I donat que la gran triomfadora dels premis Òscar d'enguany ha estat La La Land, ens ha semblat adient triar un dels films que l'han inspirada de forma més directa. Es tracta del musical Les parapluies de Cherbourg, dirigida el 1964 pel francès Jacques Demy i protagonitzada per Catherine Deneuve i Nino Castelnuovo. Així, si us animeu a veure-la, podreu comprovar que potser el mèrit de La ciudad de las estrellas és relatiu, tenint en compte que moltes de les coses que proposa ja estaven presents en una peli de fa més de mig segle.

En tot cas, i a banda de fer-se amb el Grand Prix del Festival de Cannes, Los paraguas de Cherburgo va estar nominada a cinc premis Òscar (tota una proesa tractant-se d'una producció europea): Millor guió, Millor cançó, Millor banda sonora, Millor direcció musical pel mestre Michel Legrand i Millor pel·lícula de parla no anglesa. Finalment no va guanyar-ne cap, però la dada és prou significativa i diu molt de la qualitat del treball dut a terme per Jacques Demy (1931-1990), un director cada vegada més reivindicat com un dels genis del gènere musical, a l'alçada d'estrelles del Hollywood clàssic com ara Stanley Donen o Gene Kelly (de fet, aquest darrer treballaria el 1967 a les seves ordres a Les demoiselles de Rochefort).

Com ja és tradició, la projecció (en francès i amb subtítols en castellà) tindrà lloc al nostre saló d'actes dimecres 22 de març a partir de les 17:30 hores de la tarda. La pel·lícula té una durada aproximada de 90 minuts i anirà precedida d'una breu presentació i d'un col·loqui posterior. No us la perdeu, val molt la pena!

I ara us deixem amb una breu selecció de cartells.

CE3K: èxit d'assistència al cinefòrum Sant Miquel!!

Han estat molts els alumnes (sobretot de 1r i 2n d'ESO) que avui no s'han volgut perdre la projecció de CE3K, forma abreviada amb la que es coneix a les xarxes socials Close encounters of the third kind o, el que vindria a ser el mateix, Encuentros en la tercera fase. Amb aquest clàssic de la ciència-ficció, estrenat el 1977, hem donat inici a una temporada més del Cinefòrum Sant Miquel.

No hi han faltat tampoc familiars, amics i antics professors del centre per gaudir en pantalla gran de l'espectacularitat de les imatges concebudes per Spielberg. 

Gràcies a tots pel vostre suport i fins la propera!

Cinefòrum 3 de novembre

Encetem, un curs més, les sessions de cinefòrum del Col·legi Sant Miquel. I ho fem amb una pel·lícula que de ben segur no deixarà ningú indiferent: Encuentros en la tercera fase (Close Encounters of the Third Kind), estrenada el 1977 i dirigida per Steven Spielberg.

Abans de triomfar amb E.T. (1982) i molt abans inclús de La guerra de los mundos (2005), el director nord-americà recreava la possibilitat d'establir contacte amb una civilització extraterrestre.

Guanyadora de l'Oscar a la millor fotografia i nominada en set categories més, Encuentros en la tercera fase compta, a més a més, amb diversos al·licients, com ara la participació del cineasta francès François Truffaut interpretant un dels papers principals.

La projecció tindrà lloc al saló d'actes de l'escola (Rosselló, 175, Barcelona), el proper dijous 3 de novembre a partir de les 17:15 h.

El cinefòrum, activitat totalment gratuïta i sense cap ànim de lucre, resta obert a tota la comunitat educativa del Col·legi Sant Miquel: alumnes i antics alumnes, famílies, professors...

Us hi esperem!

I per anar fent boca us deixem amb una selecció de cartells de la pel·lícula.

Conclou el cinefòrum 2015-2016

Amb la projecció de 12 hombres sin piedad de Sidney Lumet donem per finalitzades les sessions del Cinefòrum Sant Miquel d'enguany. Un curs en el que, curiosament, les tres pel·lícules que hem comentat portaven en el seu títol la paraula home: El tercer hombre, El increíble hombre menguante... 

Agraïm la col·laboració de totes les persones que amb la seva assistència han contribuït, un any més, a consolidar una activitat que té per objectiu difondre els grans títols de la història del cinema entre els membres de la nostra comunitat educativa. 

Gràcies i fins la propera!

Cinefòrum el proper 12 de maig!

El proper dijous 12 de maig tindrà lloc la tercera i darrera sessió del nostre cinefòrum. Com de costum, la projecció es durà a terme al saló d'actes del Col·legi Sant Miquel a partir de les 17'30 h.

La pel·lícula triada en aquesta ocasió serà Doce hombres sin piedad, el llargmetratge (a partir d'un guió de Reginald Rose) amb el que el 1957 debutava a la direcció el cineasta Sidney Lumet (1924–2011). El cas de Lumet és molt significatiu, ja que representa el paradigma de realitzador de la nova fornada que, procedent de la televisió, s'incorporà a la indústria cinematogràfica de Hollywood a partir de les darreries de la dècada dels cinquanta.

Per anar fent boca us deixem amb alguns dels cartells que a l'època serviren per promocionar el film.