sábado, 2 de enero de 2021

Noche de vino tinto (1966)




Director: José María Nunes
España, 1966, 98 minutos

Noche de vino tinto (1966) de Nunes


Noche de vino tinto és, certament, una història d'amors urbans, és a dir, el relat d'un romanç efímer entre transeünts que han sortit, de sobte, de l'incògnit i que trenquen la reserva amb què mantenen a distància els altres per omplir de manera inopinada una pàgina a la vida d'un altre que mai no havia vist i que no tornarà a veure mai més.

Manuel Delgado
«Amors passavolants»
Extraído de Nunes: més enllà del temps

Un hombre y una mujer cuyos destinos se cruzan en el transcurso de una noche; dos solitarios sin mayor anhelo que beber el vino de las tabernas hasta que salga el sol. Ni lo que hacen ni lo que dicen a lo largo de ese periplo noctámbulo se ajusta a una lógica cartesiana. Ni falta que hace. Porque para Nunes, autodidacta muy dado a elaborar teorías de cosecha propia, el cine obedecía a un ritual vinculado a lo que ocurre aquí y ahora para, por obra y gracia de la técnica, convertirse en eterno.

Treinta y seis días estuvo en cartel Noche de vino tinto (1966) en el momento de su estreno: todo un éxito, si se tiene en cuenta el carácter experimental de una cinta que acabaría erigiéndose en uno de los títulos emblemáticos de la denominada Escuela de Barcelona. Sin embargo, o quizá precisamente a causa de ello, ha sido la película más proyectada de un cineasta que a menudo se prodigó en el circuito de cineclubs para presentarla en memorables sesiones de cinefórum.



Ella (Serena Vergano) y Él (Enrique Irazoqui, fallecido el pasado mes de septiembre) se aventuran por los callejones de una ciudad casi desierta. Viéndolos deambular sin rumbo fijo a través de la oscuridad resulta inevitable pensar en referentes como Hiroshima, mon amour (1959) de Resnais. O en el cine de Antonioni. Incluso en uno de los episodios que el propio Nunes había incluido en Mañana... (1957), su fascinante ópera prima: el de aquellos jóvenes enamorados que se escribían mensajes en las paredes del metro.

Hay algo de observadores en esta pareja ocasional, de seres que rehúyen la realidad movidos por un afán escapista. Sobre todo Ella, deseosa de liberarse de las ataduras impuestas por un medio social puritano que la condena a verse a escondidas con su amante (Rafael Arcos). Tal vez ahí resida la clave para entender por qué la acción arranca y termina con un tren en marcha (símbolo de la evasión) que oímos pero no vemos; por qué no llegamos a saber los nombres de dos criaturas cuya frustración vital sería equiparable a la de tantos seres humanos. La frase con la que se abre el filme lo deja entrever: "En cada mujer están todas las mujeres..."



10 comentarios:

  1. Segons la meva opinió representa ben bé l'època, aquesta peli. I les aspiracions cinèfiles de determinada elit barcelonina, he, he.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ben cert, Júlia. Tot i que, quan parles d'"elit barcelonina", convé matitzar que en Nunes, a diferència dels membres de la Gauche Divine, era d'origen proletari.

      Eliminar
    2. Cert, un cas singular que mereixeria més reconeixement. Havia viscut fins i tot a les barraques de Montjuïc. De tota manera crec que tot aquell cinema, el fes qui el fes, resta lligat a un determinat ambient social, potser de forma injusta, no diré que no.

      Eliminar
    3. Probablement. De fet, totes les manifestacions artístiques estan lligades a l'ambient social en el qual han estat concebudes. Per mi això és anecdòtic. Molt més important, trobo, és la vigència que segueix tenint el discurs teòric que subjeu a les pel·lícules del Nunes.

      Eliminar
  2. De libertario audiovisual calificaba Romàn Gubern a Nunes en la necrológica que escribió cuando falleció el realizador hispano-portugués.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Correcto. De hecho, además de cineasta intrépido, Nunes fue un destacado militante anarquista.

      Eliminar
  3. Uno de los mejores y más accesibles títulos de la Escuela de Barcelona. Impagable como documento de un lugar y una época.

    Un abrazo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. No digo que no. Aunque para un nunesiano declarado como yo, "Noche de vino tinto" representa, sobre todo, la esencia de su poética.

      Un abrazo.

      Eliminar
  4. Hola Juan!
    Gracias por el enlace, incluida en la lista, saludos!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Nunes es uno de mis directores predilectos. Ya me dirás qué te ha parecido.

      Saludos.

      Eliminar