Cinefòrum 19 d'abril

Benvolgudes i benvolguts,

Aquest dijous 19 d’abril, a les 17'30h. tindrà lloc al nostre saló d'actes la tercera i última projecció cinematogràfica d'enguany. Com a cloenda (i atenent el suggeriment dels companys de Cavall de Tramoia, que el passat cap de setmana representaven amb l'habitual èxit de públic Usted tiene ojos de mujer fatal) hem organitzat una sessió conjunta de cinefòrum que servirà de complement.

I com que Enrique Jardiel Poncela no només ha estat i és un autor les obres del qual s'han dut sovint a la gran pantalla, sinó que ell mateix va treballar a Hollywood a principis de la dècada dels trenta, l'elecció estava clara.

El film triat, Angelina o El honor de un brigadier, va ésser dirigit el 1935 per Louis King (en la seva versió anglesa), mentre que la versió en castellà (que és la que projectem) va còrrer a càrrec de Miguel de Zárraga. Un fenomen habitual a l'època, el de les dobles versions, que permeté al dramaturg treballar pels estudis Fox fent tasques de guionista.

Com ja és habitual, hi haurà una breu presentació abans de començar i un col·loqui posterior a la projecció. La pel·lícula té una durada aproximada de 74 minuts.

Ja sabeu que l'assistència està oberta a tota la comunitat de l'escola: alumnes i ex alumnes, pares, mares, avis i àvies, personal no docent, professores, professors, antics treballadors del centre... 

Hi esteu tots convidats!

El ojo de cristal (1955)

Director: Antonio Santillán

España/Méjico, 1955, 89 minutos

El ojo de cristal (1955) de Antonio Santillán

Cuando se hacen cambios, la gracia está en comenzar con poco y terminar con algo que valga la pena. Aquel día salí de casa con una hebilla rota y un trozo de alambre y se los cambié a un chico llamado Miller por una armónica aplastada. Más tarde, canjeé la armónica por una navaja sin cuchilla y, hacia las siete de la tarde, mi capital original se había convertido en una pelota de béisbol a la que sólo le faltaba el forro de cuero, así que me dije a mí mismo que había tenido un día muy bueno. Claro que a esas horas ya debería haber estado en casa, pero eso del canje lleva mucho tiempo y le obliga a uno a patearse de arriba abajo las calles de media ciudad.

William Irish (pseudónimo de Cornell Woolrich)

«Through A Dead Man’s Eye»

Traducción de Jordi Arbonès i Montull

Tras más de diez años de infructuosa búsqueda, era cuestión de tiempo que acabásemos dando con una película rodada en las instalaciones del Colegio San Miguel. Y esa película es El ojo de cristal. Dirigida en 1955 por el malogrado Antonio Santillán (fallecería apenas una década después, cuando contaba 57 años), se trata de un thriller policíaco, surgido de la factoría Iquino en coproducción con la mejicana Oro Films, que denota en su estilo, ya desde la magistral escena con la que se inicia, una fuerte influencia del Cine Negro.

Enrique (Carlos López Moctezuma) y su novia Clara (Beatriz Aguirre) planean hacerse con las cincuenta mil pesetas que un tal Francisco Ortiach debe cobrar de una compañía como indemnización por haberse quedado tuerto a consecuencia de un accidente. Pero el taimado Enrique va al encuentro del anciano antes de que éste haya recibido el cheque, por lo que decide matarlo y esconder el cadáver entre los escombros de una fábrica en ruinas. Y, no contento con ello, acto seguido prepara minuciosamente el asesinato de Clara, para lo que urde una sutil coartada. No obstante, el ojo de cristal de su primera víctima y un niño "aprendiz" de policía se van a cruzar fatalmente en su camino...

Los mejicanos Carlos L. Moctezuma (Enrique) y Beatriz Aguirre (Clara)

Y a los cuarenta y cinco minutos con treinta segundos de metraje... ¡Sorpresa!: un plano general del claustro de Santa María de Jerusalén inunda la pantalla. Se supone que Pedrito y sus compañeros son alumnos de la escuela, si no fuera porque los personajes viven en las inmediaciones de la catedral de Barcelona. Lo cual demuestra lo inteligentes que fueron los responsables de las localizaciones al encontrar en pleno Ensanche un rincón gótico que en nada desentonaba con el conjunto de exteriores en los que se desarrolla la historia. Una Ciudad Condal de tranvías y brumas en blanco y negro que puede recordar en algunos momentos a la Viena de El tercer hombre (1949) y cuyos habitantes leen con regocijo las crónicas publicadas por Sebastià Gasch en Destino. La Barcelona entrañable que fuera cuna del mejor cine policíaco y de la que lo mismo se muestran las callejas del casco antiguo que los Jardinets de Gràcia o la Pensión Layetana de la Plaza Ramón Berenguer, en la que se aloja Enrique.

Carteles mejicanos de la película: Saza aparece como 'Zaza'

Del resto del reparto cabe destacar la presencia de Armando Moreno, quien un año antes se había casado con Núria Espert. Su papel de inspector inseguro y deseoso de hacer méritos para ganarse la estima del comisario contrasta con el arrojo de su hijo en la ficción (Manolito Fernández Pin), capaz de seguir al asesino hasta su madriguera con tal de ayudar al padre a desenmarañar una intriga que parecía imposible de resolver. ¿Y qué decir del inefable Saza? Como propietario de la tintorería La Puntualidad compone una genial pincelada cómica, no sólo por su peculiar forma de atender a los clientes, sino, sobre todo, por su manera de correr a gorrazos al pobre Miguelín (Francisco Alonso).

Eso y unos diálogos que no tienen desperdicio. Como cuando Enrique le pide cambio a la quiosquera y ésta va y le espeta: "Tengo un pacto con el banco de la esquina: ni él puede vender periódicos ni yo cambiar billetes." No quisiéramos, por último, acabar sin mencionar la presencia, detrás de las cámaras, del añorado José María Nunes como ayudante de dirección, de José Antonio de la Loma como adaptador de un relato de William Irish (heterónimo de Cornell Woolrich) o de la excelente banda sonora compuesta por José Casas Augé a partir de un bello tema para guitarra.

Claustro del Colegio San Miguel, un día de 1955...

"Los buenos policías saben jiujitsu.
Un día mi padre le hizo a un atracador una llave así..."

"Y no tuvo más remedio que soltar la pistola.
Hasta el Jefe Superior de Policía lo felicitó..." 

"¡Bah! Si creéis todo lo que cuenta... Siempre te pilla a traición.
Su padre debe de ser igual..." 

"-¡Oye, desgraciado! ¡Ya quisieras tú tener un padre como el mío!
-¡Sí, un enchufado!
-¡Vas a tragarte esas palabras...!" 

"¿Cómo hace tu padre para descubrir a los criminales...?" 

"¿Cómo lo ha de hacer?, por los indicios.
-¿Qué son indicios?
-Sí, hombre, sí, parece mentira que no lo sepas. Si te encuentras
un hombre muerto, tienes el indicio de que lo han matado.
-¡Qué gracioso! ¡Podía haberse matado él mismo de una caída!" 

"¿Y si tiene un cuchillo clavado en el pecho también se ha caído?
Yo ya lo entiendo. Si la navaja es de Albacete, puede ser un indicio..." 

¡Eso es! Cualquier cosa hallada al lado de la víctima puede serlo.
Si encontráis una carta de póquer, ¿quién puede ser el asesino?
-Un jugador.
-Exacto. ¿Y si en el bolsillo del muerto encontráis una factura?
-Lo han matado por falta de pago.
-¿Lo entiendes ahora?

"Vamos a ver: si encuentras un ojo de cristal ¿qué?
-Que el asesino era tuerto.
-Claro que sí, zoquete. ¿No lo entiendes todavía?
-¡Eso de los indicios es más complicado que descubrir al criminal!" 

BIBLIOGRAFÍA:

FREIXAS, Ramon, "El ojo de cristal de Antonio Santillán (1955)", reseña aparecida en Dirigido por... Revista de cine, Nº 376, marzo 2008, Cinema bis, página 94, ISSN 0212-7245

Cinefòrum 1 de febrer

Benvolgudes i benvolguts,

Ja tenim data per la segona sessió d'enguany del Cinefòrum Sant Miquel!

El proper dijous 1 de febrer, a les 17'30 h., al nostre saló d'actes, projectarem: Con la muerte en los talones, dirigida el 1959 per Alfred Hitchcock. Segurament que molts ja l'haureu vista, però potser no en pantalla gran (que sempre és un al·licient). A més, ens consta que els alumnes, tot i saber qui va ser Hitchcock, no han vist, en general, les seves pel·lícules.

El títol que hem triat no només és un dels més cèlebres del seu director, sinó que exemplifica a la perfecció la fórmula que li donà l'èxit a base de persecucions plenes d'obstacles i falsos culpables que s'acaben trobant, sense saber com ni perquè, al bell mig d'estranyes trames d'espionatge pròpies de la guerra freda.

Com sempre, hi haurà una breu presentació abans de començar i un col·loqui posterior a la projecció (en versió original en anglès subtitulada en castellà). La pel·lícula té una durada aproximada de 136 minuts.

Ja sabeu que l'assistència està oberta a tota la comunitat de l'escola: alumnes i ex alumnes, pares, mares, avis i àvies, personal no docent, professores, professors, antics treballadors del centre...

Hi esteu tots convidats!

Us deixem amb l'habitual selecció de cartells:

Torna, un any més, el cinefòrum Sant Miquel!

Un curs més, com ja és habitual des de fa una pila d'anys, encetem les sessions de cinefòrum al nostre saló d'actes. I la pel·lícula triada per obrir aquesta temporada és tot un clàssic. Més encara, m'atreviria a dir: una joia a càrrec del poeta, novel·lista, dramaturg, pintor i cineasta francès Jean Cocteau (de fet, la llista de disciplines en les quals va excel·lir aquest artista polifacètic seria encara més llarga: actor, dissenyador...)

Segon llargmetratge dirigit per Cocteau i dotada d'uns efectes especials de caire artesanal d'allò més creatiu tot i l'escassetat econòmica que es vivia a Europa just després de la fi de la Segona Guerra Mundial, La belle et la bête ha estat probablement la més reeixida de les moltes adaptacions cinematogràfiques que se n'han fet del celebèrrim conte homònim de Madame Leprince de Beaumont (1711-1780).

Estrenada el 1946 al Festival de Cannes, La bella i la bèstia té una durada aproximada de 96 minuts i la veurem en versió original en francès amb subtítols en castellà. La sessió tindrà lloc el proper dijous 26 d'octubre a partir de les 17:30h al saló d'actes del Col·legi Sant Miquel (Rosselló, 175. Barcelona).

I per anar fent boca us deixem amb un tastet de cartells de l'època.

Té lloc una nova sessió del cinefòrum!

Amb la projecció de Les parapluies de Cherbourg (1964), de Jacques Demy, ha tingut lloc la segona sessió de cinefòrum que organitzem enguany. 

Diversos alumnes, pares i professors hem tingut oportunitat de gaudir d'aquest clàssic del cinema musical, en pantalla gran i versió restaurada. I com que es dóna la circumstància, a més a més, que estrenàvem projector, els assistents han pogut recrear-se amb una qualitat d'imatge superior i realment espectacular.

Gràcies a tots per la vostra assistència i fins la propera!

Cinefòrum 3 de novembre

Encetem, un curs més, les sessions de cinefòrum del Col·legi Sant Miquel. I ho fem amb una pel·lícula que de ben segur no deixarà ningú indiferent: Encuentros en la tercera fase (Close Encounters of the Third Kind), estrenada el 1977 i dirigida per Steven Spielberg.

Abans de triomfar amb E.T. (1982) i molt abans inclús de La guerra de los mundos (2005), el director nord-americà recreava la possibilitat d'establir contacte amb una civilització extraterrestre.

Guanyadora de l'Oscar a la millor fotografia i nominada en set categories més, Encuentros en la tercera fase compta, a més a més, amb diversos al·licients, com ara la participació del cineasta francès François Truffaut interpretant un dels papers principals.

La projecció tindrà lloc al saló d'actes de l'escola (Rosselló, 175, Barcelona), el proper dijous 3 de novembre a partir de les 17:15 h.

El cinefòrum, activitat totalment gratuïta i sense cap ànim de lucre, resta obert a tota la comunitat educativa del Col·legi Sant Miquel: alumnes i antics alumnes, famílies, professors...

Us hi esperem!

I per anar fent boca us deixem amb una selecció de cartells de la pel·lícula.

Conclou el cinefòrum 2015-2016

Amb la projecció de 12 hombres sin piedad de Sidney Lumet donem per finalitzades les sessions del Cinefòrum Sant Miquel d'enguany. Un curs en el que, curiosament, les tres pel·lícules que hem comentat portaven en el seu títol la paraula home: El tercer hombre, El increíble hombre menguante... 

Agraïm la col·laboració de totes les persones que amb la seva assistència han contribuït, un any més, a consolidar una activitat que té per objectiu difondre els grans títols de la història del cinema entre els membres de la nostra comunitat educativa. 

Gràcies i fins la propera!

Cinefòrum el proper 12 de maig!

El proper dijous 12 de maig tindrà lloc la tercera i darrera sessió del nostre cinefòrum. Com de costum, la projecció es durà a terme al saló d'actes del Col·legi Sant Miquel a partir de les 17'30 h.

La pel·lícula triada en aquesta ocasió serà Doce hombres sin piedad, el llargmetratge (a partir d'un guió de Reginald Rose) amb el que el 1957 debutava a la direcció el cineasta Sidney Lumet (1924–2011). El cas de Lumet és molt significatiu, ja que representa el paradigma de realitzador de la nova fornada que, procedent de la televisió, s'incorporà a la indústria cinematogràfica de Hollywood a partir de les darreries de la dècada dels cinquanta.

Per anar fent boca us deixem amb alguns dels cartells que a l'època serviren per promocionar el film.

28 de gener del 2016: té lloc una nova sessió del Cinefòrum Sant Miquel

Missió acomplerta: la segona sessió d'enguany del nostre cinefòrum va reunir el bo i millor de la cinefília del centre per gaudir d'una de les pel·lícules de culte per antonomàsia de la ciència-ficció: El increíble hombre menguante (1957). 

Com ja és habitual, l'acte va comptar amb la presència d'alumnes, ex-alumnes, pares, avis, professors i antics professors. Durant el debat posterior, vam tenir ocasió de parlar sobre algunes curiositats relatives al rodatge i al sentit metafòric que podria amagar-se rere el film.

Cap a finals d'abril organitzarem la tercera (i darrera) sessió d'aquest curs. Mentrestant, aquí teniu més imatges curioses sobre el que avui hem vist. Atenció al tràiler original presentat per Orson Welles.

El tamany separarà Louise i Scott físicament i afectivament

Rodaje de la inundación del sótano

Grant Willians i Jack Arnold assajant al set de rodatge

Operaris del rodatge descansant durant una pausa

Randy Stuart i Grant Williams al decorat gegantí